“
Renunciar a la nostra llibertat és renunciar a la nostra qualitat d'homes, a tots els deures de la humanitat - Rousseau
AVUI
19º
19º
DEMÀ
14º
14º
Dissabte, 19 de maig de 2012 17:48 h
Marc Juanati
Dilluns, 13.2.2012. 16:33 h
( 16 vots )
carregant
Un, Dos, Tres, campana i s'ha acabat!
( 16 vots )
carregant
La tele, aquell hipnòtic giny que havia adorat.
Aquella potent eina adormidera que tant m’havia seduït amb les seves sèries i pel.lícules.
Aquella presència que presideix bona part del menjador i que ara tan sols engego ocasionalment insomne perdut.
Així com els Buggles triomfaven al 1979 amb el single “Video Killed the radio star”.
Internet i escriure han matat la tele a casa meva.
Això era ahir, fa una estona i serà demà. Però ara,...ara no puc dormir.
Així que engego el monstre escopidor d’anuncis i programes tipus brossa i em poso a fer Zapping.
Telecinco, La Noria.
Un personatge envalentit pel seu minut de glòria jura quelcom sobre un tercer i diu que si no és veritat “que em mori ara mateix”...
Però de debò algú s’empassarà que està dient la veritat?
Que si no és cert, la justícia divina llençarà un llampec que creuarà els núbols i impactarà al bell mig del front del desgraciat, fulminant-lo al moment?
Si, si, el que vulgueu...però el que jura sabent que allò que diu no és veritat, malgrat que sap que no li passarà res, no podrà evitar empassar, tancar els ulls o desviar la mirada uns segons en pensar en la possibilitat de morir immediatament.
La por, aquell mecanisme fisiològic que ens fa escapar del perill d’una amenaça.
La por com a motor de l’innovació, de la superació davant una situació que ens té aterrits i que intentem canviar.
I finalment la por com a mecanisme paralitzador perfecte. Com a anulador de tota activitat.
Com a inutilitzadora de l’individu.
Com a diluïdora de la voluntat.
Tres diferents accions d’un mateix mecanisme. Por per sobreviure. Por per superar-nos i por immobilitzadora.
Als nens els acostumem a dir que no han de témer als fantasmes,esperits,monstres o presències del mes enllà.
Però tots tenim por. Petites pors irracionals que sense arribar a ésser patològiques, no podem evitar.
El fantasma del mirall, Candyman, Bloody Mary, Verónica o Maria la paralítica.
Diferents noms per la mateixa llegenda urbana que terroritza a les meves filles i els seus companys de classe.
La llegenda explica com la Mary, dolça noia que va viure al segle passat, va ésser enterrada per la seva família, creient que estava morta.
Era costum a l’època en enterrar a algú dins el taüt, deixar-li un cordill lligat al canell connectat a una campaneta a l’exterior. Si la persona no estava realment morta, podia avisar de l’error i salvar la vida.
Mary va despertar de l’estranya malaltia que la feia semblar morta, i malgrat va tocar la campana com una desperitada, ningú la va sentir.
Mary abans de morir de fred i d’asfíxia va entonar una maledicció per la qual tots els que la nombrin tres vegades davant d’un mirall , morirán. Això si, just abans de morir, escoltaran la campana que la noia va tocar i ningú va sentir.
Intentant demostrar a les nenes que la llegenda de la Maria la paralítica era una farsa vaig adonar-me que seria complicat. Al apropar-me al mirall per recitar “Maria la paralítica” 3 cops, em va entrar la por. Por irracional de sentir la campana i morir.
Us decepciono?
Doncs ja em sap greu, però hi ha quelcom que m’impedeix dir un nom vàries vegades a un mirall, o riure’m durant una sessió de la Ouija o caminar per casa a les fosques sense córrer fins a la seguretat de la llum.
La veritat és què fet per fet.....hi tinc poc a guanyar i segons les llegendes...molt a perdre-hi.
Si us plau, si us atreviu a executar el ritual no dubteu a explicar-m’ho.
Si podeu és clar, no fos cas que sortíssiu a la portada del diari d’Andorra com a difunts en estranyes circumstàncies davant del mirall...
Aquella potent eina adormidera que tant m’havia seduït amb les seves sèries i pel.lícules.
Aquella presència que presideix bona part del menjador i que ara tan sols engego ocasionalment insomne perdut.
Així com els Buggles triomfaven al 1979 amb el single “Video Killed the radio star”.
Internet i escriure han matat la tele a casa meva.
Això era ahir, fa una estona i serà demà. Però ara,...ara no puc dormir.
Així que engego el monstre escopidor d’anuncis i programes tipus brossa i em poso a fer Zapping.
Telecinco, La Noria.
Un personatge envalentit pel seu minut de glòria jura quelcom sobre un tercer i diu que si no és veritat “que em mori ara mateix”...
Però de debò algú s’empassarà que està dient la veritat?
Que si no és cert, la justícia divina llençarà un llampec que creuarà els núbols i impactarà al bell mig del front del desgraciat, fulminant-lo al moment?
Si, si, el que vulgueu...però el que jura sabent que allò que diu no és veritat, malgrat que sap que no li passarà res, no podrà evitar empassar, tancar els ulls o desviar la mirada uns segons en pensar en la possibilitat de morir immediatament.
La por, aquell mecanisme fisiològic que ens fa escapar del perill d’una amenaça.
La por com a motor de l’innovació, de la superació davant una situació que ens té aterrits i que intentem canviar.
I finalment la por com a mecanisme paralitzador perfecte. Com a anulador de tota activitat.
Com a inutilitzadora de l’individu.
Com a diluïdora de la voluntat.
Tres diferents accions d’un mateix mecanisme. Por per sobreviure. Por per superar-nos i por immobilitzadora.
Als nens els acostumem a dir que no han de témer als fantasmes,esperits,monstres o presències del mes enllà.
Però tots tenim por. Petites pors irracionals que sense arribar a ésser patològiques, no podem evitar.
El fantasma del mirall, Candyman, Bloody Mary, Verónica o Maria la paralítica.
Diferents noms per la mateixa llegenda urbana que terroritza a les meves filles i els seus companys de classe.
La llegenda explica com la Mary, dolça noia que va viure al segle passat, va ésser enterrada per la seva família, creient que estava morta.
Era costum a l’època en enterrar a algú dins el taüt, deixar-li un cordill lligat al canell connectat a una campaneta a l’exterior. Si la persona no estava realment morta, podia avisar de l’error i salvar la vida.
Mary va despertar de l’estranya malaltia que la feia semblar morta, i malgrat va tocar la campana com una desperitada, ningú la va sentir.
Mary abans de morir de fred i d’asfíxia va entonar una maledicció per la qual tots els que la nombrin tres vegades davant d’un mirall , morirán. Això si, just abans de morir, escoltaran la campana que la noia va tocar i ningú va sentir.
Intentant demostrar a les nenes que la llegenda de la Maria la paralítica era una farsa vaig adonar-me que seria complicat. Al apropar-me al mirall per recitar “Maria la paralítica” 3 cops, em va entrar la por. Por irracional de sentir la campana i morir.
Us decepciono?
Doncs ja em sap greu, però hi ha quelcom que m’impedeix dir un nom vàries vegades a un mirall, o riure’m durant una sessió de la Ouija o caminar per casa a les fosques sense córrer fins a la seguretat de la llum.
La veritat és què fet per fet.....hi tinc poc a guanyar i segons les llegendes...molt a perdre-hi.
Si us plau, si us atreviu a executar el ritual no dubteu a explicar-m’ho.
Si podeu és clar, no fos cas que sortíssiu a la portada del diari d’Andorra com a difunts en estranyes circumstàncies davant del mirall...
1981 lectures
Cap comentari
Imprimir
Compartir
Enviar article a un/a amic/ga
Perfil
Hi ha alguna cosa mes sana que una poma, una crema de carbassa o una sopeta d'arròs?.I tant!: riure's d'un mateix
Arxiu
Altres blogs
- Joan Carles Taboada RevolutiOn, JJ Abrams torna a fer de les seves 18.05.2012
- Directe Cinema Dark Shadows 18.05.2012
- Joan Carles Taboada Torna la sèrie còsmica feta en Flash: Cálico electrónico. 11.05.2012
- Directe Llibres Els Jocs de la Fam - Suzanne Collins 07.05.2012
- Directe Cinema Els Jocs de la Fam 06.05.2012
Avís legal |
Crèdits |
Publicitat |
Contactar |
Enllaça'ns |
Mòbil
Tots els comentaris referents a qualsevol informació apareguda en aquest mitjà digital són únicament i exclusiva responsabilitat de la persona o institució que el realitza, i en cap cas serà responsabilitat d\'AndorraDirecte
© AndorraDirecte, 2009
